.

.
STEVE JOBS: "If today was the last day of my life, would I want to do what I'm doing today? And If the answer was no for too many days in a row, I would definately know that I need to change something."

viernes, 21 de marzo de 2014

OBJECTIU COMPLERT!


Patim, patam, patum i olee!! He intentat allargar l’entrada al bloc perquè se’m baixi la motivació i l’eufòria del diumenge però és impossible, és impossible... masses tensions, nervis acumulats, sentiments, pors, dolors, llàgrimes, alegries, entrenaments, quilometres, etc, etc i etc.

Mentre espero el metro, assegut en un banc de l’andana, el meu cap ja comença a funcionar, intento crear mecanismes que evitin els nervis, miro l’hora: vaig molt just i un altre cop em començo a preocupar quan encara queden 20 minuts de trajecte ben bons fins a plaça espanya. Començo a veure els primers participants de la marató, ja dins el metro, i em tranquil·litzo no faig tard! Mels quedo mirant fixament durant al llarg de totes les parades i em començo a sentir molt petit. Cossos molt atlètics, ampolles d’aigua isotònica, gels, barretes energètiques, ulleres de sol, gorres... sembla que vagi de paxanga amb els amics...
Sense donar-me ni compte ja sóc al mig de la pila de persones dins del recinte a plaça Espanya, no dona temps ni a estirar una mica que ja sento la sortida, l’elit ja ha sortit. El bloc en què jo sortia comença a caminar molt lentament fins que al minut 14, més o menys, passo per sobre la línia de sortida fent tres salts a peu coix amb el peu dret (encara no ,sé ven bé perquè, tampoc sóc molt maniàtic...) just en aquell moment entres en una bombolla. Veus persones a les 8:45 del matí a TOT ARREU i no els importa cridar el teu nom, que acaben de llegir al teu dorsal, per animar-te. És tot un espectacle molt motivador.

Començo a córrer, sé que al principi he d’anar molt lent (és com ho havia planejat la nit abans mentre intentava dormir) per aguantar els 42 km i intentar baixar de les 4 hores. Van passant els quilòmetres i em planto en el 5, primer avituallament, molt bé de cames i de cap. En aquest moment cometo, potser, el gran error de tota la cursa, mirar el rellotge (estic anant massa lent em dic, en veu baixa) i girar-me, ja veig les llebres amb la bandera de 4 hores a uns 50 metres a darrere meu, així que començo a córrer amb una mica de seny per tornar a agafar avantatge a les 4 hores. Acabo de passar la mitja marató, ja he perdut de vista les llebres i decideixo acabar de matar-me “literalment” fins al km 28 on m’esperen tots, com vam planejar la nit anterior. Allà podré hidratar-me bé, prendre un gel, un tall de fruita i posar-me reflex si tinc moltes molèsties a les cames, així que a CÓRRER.

Km 27 (ja quasi i sóc, una mica més), km 28 (només 500 metres més i m’esperen passat l’avituallament), km 28.5 passo l’avituallament (me cagum la puta que no els he vist, bueno potser són una mica més endavant), km 29 (ostia puta que no i són). I així successivament... Del quilòmetre 30 al 35 em volia morir, tenia molt dolor a les dos cames, la calor era equiparable a uns 40 graus quan portes 30 km fets, sobre aquell sol i amb la humitat característica de Barcelona. Vaig passar marina i encarava ja la pujada d’arc de triomf, cap al km 36, allà dalt tornava a tenir l’esperança de trobar els amics i els pares que havien baixat a veurem, a mesura que m’anava acostant a l’arc perdia cada cop més les forces, hi havia moltíssima gent i no tenia l’esperança de trobar-los.

Ueibaa, aquell és l’Edu, joder i en Bolance jajajaja: aquesta expressió es just la que em vaig dir en veure’ls (sí al final acabes parlant sol per intentar entretenir-te, quan els km no baixen i la calor és cada cop més forta...) si si són ells, en efecto!! Sembla que fos ahir. Els dos es van posar a córrer al meu costat i m’anaven mig empentant fins que vaig arribar al Meeting point! Allà estaven tots: els meus pares, ma germana, la Cris, Berta i Gabi, el que em va passar de seguida l’spray i un gel. Ja que només feia que preguntar per l’spray (moment molt depriment jo demanant l’spray com si m'hi anés la vida, no veia a ningú ni el que passava al meu voltant). El fet de veure’ls i els ànims que em donaven em van regalar 2 km ven bons sense parar, ho vaig agrair moltíssim. Fins que em vaig plantar al 38, si del 30 al 35 volia morir, del km 38 al 41 ho desitjava i que tot acabés, crec que en algun moment que ningú em veia vaig acabar plorant (encara no sé ven bé perquè) i no em fa res dir-ho. Sens dubte aquest és un dels moments més durs de tota la Marató, quan sembla que ja hi ets però et queden 4 km, ja n’has fet 38 però aquests 4 semblen una puta eternitat!.

En aquests moments et passen pel cap milions de coses, penses amb molta gent, en moltes situacions i finalment acabés aixecant al cap dient que tu ets més fort que aquests 4 km, que el “no és possible” no existeix en el teu món, que possiblement no hauràs entrenat molt però si ja has arribat fins aquí, no serà pas per deixar-ho. Agafes i et poses música...

A partir del km 41 fins al final, vaig acabar com un boig, no sentia el dolor, ni el cansament, absolutament res, estava cantant en veu alta (gairebé cridant) i no ballava perquè davant de tanta gent em feia vergonya però si gesticulava molt obertament al ritme de la música. Aquells últims metres són espectaculars, allà passes de voler morir, a entendreu tot, a sentir-te el rei del món.

Arribo a la recta final continuant “ballant” i cantant, amb un somriure que ocupava tota la meva cara i de cop: ZAS. Tornen a aparèixer l’Edu i en Bolance corrents al meu cantó, ma germana que apareix entre un núvol de corredors i els meus pares la Cris, en Gabi i la Berta animant des de la balla. MO-MEN-TA-ZOIndescriptible, subidon d’adrenalina enorme, portes 42 km corrents i t’acompanyen els últims mítics 195 metres mentre a la meta t’espera la resta. Crec que no sóc capaç d’explicar-ho i molt menys de recompensa’ls-hi tot el que van fer, un per un, per mi. No vull oblidar-me de l’Helena que m’estava esperant mentre jo moria al km 35, totes les persones que s’han interessat per mi i em preguntaven com ho portava, totes les felicitacions i sobretot tots aquells que heu cregut en mi des del primer moment, crec que ha estat una de les majors motivacions que he tingut.


No tot el que vulguem fer en aquesta vida és possible o ho podrem fer. Jo mai hauria parlat d’una marató si mai hagués decidit fer la primera passa, per lluitar per allò que volia. Una cosa està molt clara, no deixis mai d’intentar fer tot allò que et faci feliç, perquè ets tu qui ho faràs i només tu, no escoltis aquells que et diuen que no ho aconseguiràs. Tu simplement intenta-ho, ho aconsegueixis o no ja seràs més a prop, jo vaig començar en una passa i el diumenge en vaig fer milers. Potser no estava entrenat però contra la il•lusió que et circula per tot el cos com si es tractés d’electrons que t’enrampen no hi ha, gairebé, res que et pugui guanyar. No te’n descuidis mai que el no poder-ho aconseguir no és mai cap fracàs, tindràs mil i una oportunitats per tornar-ho a intentar i t’ho proposes, el veritable fracàs és no ser el suficientment valent com per ni intentar-ho. Creu-ho, intenta-ho i sobretot fes-ho. Això és el que he après jo i crec que serà una teoria de per vida!

I ara queda el més complicat, buscar un altre objectiu que t’il•lusioni tant com el que tenia fins ara, perquè ja he començat i no vull parar!

miércoles, 5 de marzo de 2014

Ten days to go, let's do it!


Doncs tornem a ser aquí, just 10 dies de la Marató de Barcelona. Fins al moment he passat una mitja-marató  acompanyat per l’Albert que va acabar amb sorpresa, pel temps que el dos vam fer i les  sensacions en què vam acabar, molt poc dolor i fatiga de cames i peus. Crec que si no hagués estat per ell, la cosa seria molt diferent.


És veritat que corra amb algú és molt més fàcil que fer-ho sol, potser aquest és la preocupació més gran que tinc de cara a la Marató. El costat positiu d’aquest fet és la gent que vol venir, o que em pregunta que tal ho porto, ja que per mi és una motivació molt gran! Sempre ho he dit si aquest 16 de març l’aconsegueixo acabar, serà perquè meu regalat els últims km.

Pel que fa els entrenaments de moment estan sent molt penosos, avui dia encara no he fet una tirada llarga de més de 30 km. M’he adormit i se m’ha tirat el temps a sobre, si ho reconec, com sempre... Igualment la motivació i les ganes segueixen intactes al dia que em vaig inscriure, per tant aniré a intentar-ho sabent que serà dur i amb molt de sofriment. S’haurà d’anar molt amb compte per no caure en els nervis i la desesperació de moments com la sortida, que poden fer-te passar malament els últims km. Em vaig plantejar aquesta marató com un punt i a part que em marques, i així és com segueixo pensant. Deixar coses del passat, començar a creure que tot el que ens vulguem plantejar a la vida és possible, i que si perseguim una meta, anem per ella a mort. Potser no l'aconseguirem però, si més no, ja estarem més a prop. I sobretot, no descuidar-nos de gaudir amb tot allò que fem o ens plantegem. Esperem que el pròxim post ja sigui com a maratonià. 

Per cert, pels que baixeu o vingueu a veure la marató descarregueu-vos aquesta aplicació: life360 (android i iphone) jo la portaré engegada així podeu saber per on vaig, també us deixo el mapa aquí: 


"Fear is gradually replaced by excitement and a simple desire to see what you can do on the day." Lauren Fleshman